“A veces lo único que puedo hacer para poder enfrentarme a cada día es colocar y reordenar cosas. [...]

Al principio, creía haber encontrado un modo de ejercer algo de control sobre mi mundo. Hasta que sentí que mi cuerpo lo atravesaba. Sentí que el mundo se ordenaba. Y sentí que me disolvía en él. Alineada con todo lo demás, aunque sólo fuera por un rato. Y yo me asustaba. Cada vez. Incluso cuando me liberaba.”

Fragment i vinyetes de Trágame entera (Swallow me whole), de Nate Powell.

“La mare estava tota foradada, com casa nostra, com la meva roba, com les meves sabates. Tapava els forats de les meves sabates amb fang.

Vivia al pati.

Quan tenia gana, o son, o fred, entrava a la casa, trobava alguna cosa per menjar, patates a la brasa, blat de moro cuit, llet coagulada, de vegades pa, i m’estirava damunt la màrfega, al costat de la cuina.

Gairebé sempre, la porta de l’habitació era oberta perquè l’escalfor de la cuina pogués estendre-s’hi. Jo veia, sentia tot el que passava.

La meva mare entrava a la cuina per rentar-se els baixos dins d’una galleda, s’eixugava amb un tros de drap, se’n tornava a dormir. Quasi no em parlava i no em va fer mai un petó.

El més estrany és que jo continués sent fill únic. Encara em pregunto com s’ho va fer la mare per desempallegar-se dels seus altres embarassos, i per què em va “conservar” a mi. Potser jo vaig ser el seu primer “accident”. Només ens portem disset anys. Potser després va aprendre què s’havia de fer per no haver de traginar canalla i sobreviure.

Recordo que, alguna vegada, va estar-se al llit durant uns quants dies seguits i que tots els draps estaven impregnats de sang.

Per descomptat, jo no m’amoïnava per tot això. Fins i tot puc dir que vaig tenir una infància feliç perquè no sabia que n’existissin d’altres menes.

No anava mai al poble. Vivíem a prop del cementiri, a l’últim carrer, a l’última casa. Jo era feliç jugant al pati, dins del fang. De vegades, el cel era esplèndid però a mi m’agradava el vent, la pluja, els núvols. La pluja m’enganxava els cabells sobre el front, al coll, damunt dels ulls. El vent m’eixugava els cabells, m’acariciava el rostre. Els monstres amagats als núvols em parlaven de països desconeguts.”

Fragment d’Ahir, d’Agota Kristof.

“Sóc a París. Visc en un petit estudi del districte XX pagat pel meu pare.
Durant la setmana vaig a l’École d’Arts Appliques Duperré, al costat del mercat del Temple.
El cap de setmana el passo tancat a la meva habitació, tacant el paper i devorant llibres per omplir aquests dos dies abans de tornar a classe el dilluns.

Quan ara rellegeixo algunes de les històries que vaig escriure llavors, no hi entenc res.
Però què és el que jo deuria voler dir?
Ja no ho sé. Però llavors necessitava dibuixar i escriure sense parar. Perquè no m’atrapés la malaltia del meu germà havia d’omplir el meu temps.”

Fragment i vinyeta de L’ascencion du haut mal, de David B.

Ahir vaig ser al poble, a ca els pares, per fi, després de força temps. No sóc un fill massa modèlic, la veritat. Em va fer molta gràcia que per fi, el pare, ja jubilat, s’hagi muntat un hort tal com li vaig suggerir. Pensava que, sabent tal com és, no em faria mai cas.

De tornada a la ciutat, diumenge, acostumat als diumenges de Girona, vaig veure que allò no era el que imaginava. Plena a vessar de gent que camina lentament i bada a cada quatre passes, de cotxets empesos per pares distrets, de conductors amb els llavis apretats, de soroll, i comerços oberts. Últim diumenge de Fires.

Em vaig refugiar al bar. Si un torna a casa, de vegades, no en surt mai més.

A la barra vaig obrir per primer cop un llibre de segona mà, que havia comprat a París, pel maig, quan en K. i jo vam anar-hi de “lluna de mel”. Encara estava precintat amb plàstic transparent.

Em vaig demanar un tallat, vaig posar el llibre a sobre de la barra, me’l vaig mirar una estona. No sé per què, però m’agradava tal com el veia i em feia cosa obrir el plàstic del precinte. Collonades. Sense donar-hi més voltes, ho vaig fer. L’obro. Tinc la curiosa mania d’obrir els llibres pel final, per la darrera pàgina, la que està en blanc. És com un acte reflex. Noto que hi ha alguna cosa més, justament a la darrera pàgina. Una foto. Me la quedo mirant i trigo una estona a sorprendre’m, potser perquè els que treballem a biblioteques ja ens hi trobem de tant en tant.

…

Llavors torno a la realitat, i prenc consciència del que tinc entre mans.

“Mai no somiava a les migdiades perquè no les allargava més enllà dels vint minuts. Però aquesta vegada a Borràs el va importunar un somni (la seva néta seia al mateix sofà on ell ara dormia i una cucaratxa li pujava a la sabata i se li colava pantaló amunt, fins que al cap de no res apareixia pel coll de la samarreta. L’insecte aconseguia remuntar fins el llavi sense que la nena s’immutés i al final es ficava pel forat del nas. En sortia un fil de sang. Borràs no podia impedir-ho perquè no estava inclòs en el seu somni; més aviat s’ho mirava de lluny).

En desvetllar-se es va treure aquella mala sensació del cos amb un caramel de mel i, del cap, autorrenyant-se perquè feia tard. Tan ràpid com va poder va anar a buscar la nena a la sortida de música i la va dur al parc, on ella el va buscar a ell per a mostrar-li què havia trobat: a la vora del tobogan hi havia un gat ratllat (brut de pols pels dies que duia allà mort sense que ningú no el recollís i el llancés a les escombraries). Va fer que la nena se n’allunyés i jugués als gronxadors mentre ell s’escoltava les mares i les àvies discutint les aptituds de la socorrista rodanxona de la piscina…

Passada una hora tornaven, de la maneta, cap a casa, ben distrets per la coreografia que s’organitza al barri mitja hora abans no tanquin les botigues. Borràs es va fixar en un mulato amb bigoti: sortia del queviures pakistanès del xamfrà per a entrar un Seat León que l’esperava amb els warnings marcant un ritme senzill. La nena va imitar-lo a la seva manera:
- Tic-tac, tic-tac…
I passada la cantonada va dir:
- Aquell cotxe tenia cara de gat.”

Fragment de Twistanschauung, de Víctor García Tur.

“El camió, a Europa, difícilment arriba a donar la impressió de bellesa i de cos vivent. És un embalum fosc i sorollós, que en general passa desapercebut, i quan un crida l’atenció més aviat us molesta. En canvi, a la Martinica he vist que els autos, correctes i lluents, feien un efecte pèssim; el paisatge els escup materialment; però els camions, tal com aquí es produeixen, tenen una bellesa “colonial” -esqueixadíssima si voleu- que no desentona ni amb el paisatge ni amb l’aire de la gent.”

Fragment de La ruta blava, de Josep M. de Sagarra.

“A él no se le ocurrió nada que decir. Ella se abotonó los vaqueros, se remetió la camiseta y volvió a sentarse, esta vez algo más cerca del muchacho.
A continuación hubo un silencio casi insoportable. La distancia que mediaba entre sus caras palpitaba de expectación y azoramiento. Al cabo, por decir algo, Alice preguntó:
- ¿Te gusta la nueva escuela?
- Sí.
- Dicen que eres un genio.
Mattia se mordió las mejillas hasta sentir el sabor metálico de la sangre.
- ¿Y de veras te gusta estudiar?
Él asintió.
- ¿Por qué?
- Es lo único que sé hacer -contestó con voz queda. Deseó decirle que también le gustaba porque era algo que podía hacer solo, porque lo que uno estudia son cosas sabidas, muertas, frías; porque las páginas de los libros de clase tienen todas la misma temperatura, lo dejan elegir a uno, nunca hacen daño ni uno puede causarles daño a ellas… Pero se abstuvo.”

Fragment de La soledad de los números primos, de Paolo Giordano.

“Un matí, el senyor Saito em va indicar que el vicepresident rebia al seu despatx una important delegació d’una firma amiga:
-Cafè per a vint persones.
Així doncs, vai entrar al despatx del senyor Omochi amb la meva gran safata i vaig ser més que perfecta: vaig servir cada tassa amb una humilitat insistent, salmodiant les fòrmules usuals més refinades, abaixant els ulls i inclinant-me. Si existís una medalla al mèrit de l’ôchakumi, m’hauria d’haver estat concedida.
Unes quantes hores després, la delegació se’n va anar. Llavors, la veu de tro de l’enorme senyor Omochi  va cridar:
-Saito-san!
Vaig veure el senyor Saito com s’alçava d’un bot, es tornava lívid i corria cap a l’antre del vicepresident. Els brams d’aquell obès van ressonar darrere la paret. No s’entenia el que dèia, però no feia pas bon so.
El senyor Saito va tornar, amb el rostre descompost. Vaig sentir per ell un estúpid rampell de tendresa pensant que pesava una tercera part del seu agressor. Fou aleshores que em va cridar, amb to furiós.
El vaig seguir fins a un despatx buit. Va parlar-me amb una còlera que el feia quequejar:
-Heu indisposat profundament contra nosaltres la delegació de la nostra firma amiga! Heu servit el cafè amb fòrmules que suggerien que parlàveu el japonès a la perfecció!
-Però no el parlo pas tan malament, Saito-san.
-Calleu! Amb quin dret us defenseu? El senyor Omochi està molt enfadat amb vós. Heu creat un ambient execrable en la reunió d’aquest matí: ¿com podien trobar-se còmodes els nostre interlocutors, amb una dona blanca que comprenia la seva llengua? A partir d’ara, no tornareu a parlar japonès.
-Perdò?
-Que ja no sabeu el japonès. Queda clar?
-Però si és justament pel meu coneixement de la vostra llengua, que Yumimoto em va contractar!
-Això m’és ben igual. Us dono l’ordre de no entendre més el japonès.
-És impossible. Ningú no pot obeir una ordre com aquesta.
-Sempre hi ha una manera o una altra d’obeir. Això és el que haurien de comprendre els cervells occidentals.
“Ja hi som”, vaig pensar abans de continuar:
-El cervell nipó és capaç probablement de forçar-se a oblidar una llengua. El cervell occidental no pot fer-ho.
Aquell argument extravagant va semblar assumible per al senyor Saito.
-Així i tot, intenteu-ho. Si més no, feu-ho veure. He rebut ordres a propòsit de vós. Està ben entès?
El to era sec i imperiós.
Quan vaig tornar a la meva taula, devia fer una cara tota estrafolària, car Fubuki em va adreçar un esguard dolç i inquiet. Vaig quedar prostrada molta estona, preguntant-me quina actitud adoptar.”

Fragment d’Estupor i tremolors, d’Amélie Nothomb.

Una obra mestra? Amb aquesta nova entrega, Stress, el duet francès Justice aconsegueixen que el seu álbum de debut, l’esplèndid Cross (juliol 2007), encara cuegi. Rera el vídeo-clip hi ha Romain-Gavras -també autor del de “Signatune” per a Dj Mehdi-, que sap encaixar com ningú la cançó amb les imatges, plànols i seqüències. Impactant, efectiu, directe i provocador, sembla inspirar-se en GTA, A Clockwork Orange i La Haine. Motius suficients, tots ells, per a que hagi estat el clip musical més valorat del 2008 per revistes especialitzades com Rockdelux.

Des del punt de vista estètic és una obra mestra, si només jutgéssim els vídeos a nivell artístic hauríem d’aturar-nos aquí, però socialment parlant, aquest vídeo ben bé podria ser usat com a propaganda de l’extrema dreta francesa. Què controvertit! Quin és el guió d’aquest vídeo? Bàsicament, uns adolescents d’una banlieue de París, majoritàriament negres, fills de la immigració, ataquen a tothom a qui es troben, curiosament, tots, o quasi tots, blancs. I què acabarem pensant la majoria, conscient o inconscientment? Que els nanos dels suburbis són tots com aquests, són perillosos i fan por. Es troba aquest vídeo, doncs, lluny de la realitat? Quina imatge reforça de la gent que viu a les banlieues? Què alimenta aquest vídeo, per molt ben fet que estigui? La violència és cool, els suburbis són cool, sobretot per aquells que no hi viuen. I si no, la banda de joves violents no duria el logo de Justice a l’esquena, una creu.

Bé, imaginem per uns moments que un nano d’aquests un bon dia posa l’MTV i veu aquest vídeo. Poden passar dues coses, que pensi que és només un vídeo, al marge de si li agrada o no; o bé, motivat pel que acaba de veure, fer campana, quedar amb els amics, posar-se les caputxes, agafar un bat de bèisbol i anar a causar desperfectes pel barri. Algú recorda Jackass?

L’estètica no hauria se suposar l’absència d’ètica, de responsabilitat. Aquest podria ser un bon exemple d’aquesta absència. Tornem a estar un altre cop dins del vell debat sobre la responsabilitat de l’artista davant tothom? Això mateix li deurien preguntar a Leni Riefenstahl, i ningú discuteix la trascendència de la seva obra.