Ôchakumi

“Un matí, el senyor Saito em va indicar que el vicepresident rebia al seu despatx una important delegació d’una firma amiga:
-Cafè per a vint persones.
Així doncs, vai entrar al despatx del senyor Omochi amb la meva gran safata i vaig ser més que perfecta: vaig servir cada tassa amb una humilitat insistent, salmodiant les fòrmules usuals més refinades, abaixant els ulls i inclinant-me. Si existís una medalla al mèrit de l’ôchakumi, m’hauria d’haver estat concedida.
Unes quantes hores després, la delegació se’n va anar. Llavors, la veu de tro de l’enorme senyor Omochi  va cridar:
-Saito-san!
Vaig veure el senyor Saito com s’alçava d’un bot, es tornava lívid i corria cap a l’antre del vicepresident. Els brams d’aquell obès van ressonar darrere la paret. No s’entenia el que dèia, però no feia pas bon so.
El senyor Saito va tornar, amb el rostre descompost. Vaig sentir per ell un estúpid rampell de tendresa pensant que pesava una tercera part del seu agressor. Fou aleshores que em va cridar, amb to furiós.
El vaig seguir fins a un despatx buit. Va parlar-me amb una còlera que el feia quequejar:
-Heu indisposat profundament contra nosaltres la delegació de la nostra firma amiga! Heu servit el cafè amb fòrmules que suggerien que parlàveu el japonès a la perfecció!
-Però no el parlo pas tan malament, Saito-san.
-Calleu! Amb quin dret us defenseu? El senyor Omochi està molt enfadat amb vós. Heu creat un ambient execrable en la reunió d’aquest matí: ¿com podien trobar-se còmodes els nostre interlocutors, amb una dona blanca que comprenia la seva llengua? A partir d’ara, no tornareu a parlar japonès.
-Perdò?
-Que ja no sabeu el japonès. Queda clar?
-Però si és justament pel meu coneixement de la vostra llengua, que Yumimoto em va contractar!
-Això m’és ben igual. Us dono l’ordre de no entendre més el japonès.
-És impossible. Ningú no pot obeir una ordre com aquesta.
-Sempre hi ha una manera o una altra d’obeir. Això és el que haurien de comprendre els cervells occidentals.
“Ja hi som”, vaig pensar abans de continuar:
-El cervell nipó és capaç probablement de forçar-se a oblidar una llengua. El cervell occidental no pot fer-ho.
Aquell argument extravagant va semblar assumible per al senyor Saito.
-Així i tot, intenteu-ho. Si més no, feu-ho veure. He rebut ordres a propòsit de vós. Està ben entès?
El to era sec i imperiós.
Quan vaig tornar a la meva taula, devia fer una cara tota estrafolària, car Fubuki em va adreçar un esguard dolç i inquiet. Vaig quedar prostrada molta estona, preguntant-me quina actitud adoptar.”

Fragment d’Estupor i tremolors, d’Amélie Nothomb.

Etiquetes: autobiogràfic, ôchakumi, cafè, Japó, Nothomb