Kiriko

Mattia

“A él no se le ocurrió nada que decir. Ella se abotonó los vaqueros, se remetió la camiseta y volvió a sentarse, esta vez algo más cerca del muchacho.
A continuación hubo un silencio casi insoportable. La distancia que mediaba entre sus caras palpitaba de expectación y azoramiento. Al cabo, por decir algo, Alice preguntó:
- ¿Te gusta la nueva escuela?
- Sí.
- Dicen que eres un genio.
Mattia se mordió las mejillas hasta sentir el sabor metálico de la sangre.
- ¿Y de veras te gusta estudiar?
Él asintió.
- ¿Por qué?
- Es lo único que sé hacer -contestó con voz queda. Deseó decirle que también le gustaba porque era algo que podía hacer solo, porque lo que uno estudia son cosas sabidas, muertas, frías; porque las páginas de los libros de clase tienen todas la misma temperatura, lo dejan elegir a uno, nunca hacen daño ni uno puede causarles daño a ellas… Pero se abstuvo.”

Fragment de La soledad de los números primos, de Paolo Giordano.

Ôchakumi

“Un matí, el senyor Saito em va indicar que el vicepresident rebia al seu despatx una important delegació d’una firma amiga:
-Cafè per a vint persones.
Així doncs, vai entrar al despatx del senyor Omochi amb la meva gran safata i vaig ser més que perfecta: vaig servir cada tassa amb una humilitat insistent, salmodiant les fòrmules usuals més refinades, abaixant els ulls i inclinant-me. Si existís una medalla al mèrit de l’ôchakumi, m’hauria d’haver estat concedida.
Unes quantes hores després, la delegació se’n va anar. Llavors, la veu de tro de l’enorme senyor Omochi  va cridar:
-Saito-san!
Vaig veure el senyor Saito com s’alçava d’un bot, es tornava lívid i corria cap a l’antre del vicepresident. Els brams d’aquell obès van ressonar darrere la paret. No s’entenia el que dèia, però no feia pas bon so.
El senyor Saito va tornar, amb el rostre descompost. Vaig sentir per ell un estúpid rampell de tendresa pensant que pesava una tercera part del seu agressor. Fou aleshores que em va cridar, amb to furiós.
El vaig seguir fins a un despatx buit. Va parlar-me amb una còlera que el feia quequejar:
-Heu indisposat profundament contra nosaltres la delegació de la nostra firma amiga! Heu servit el cafè amb fòrmules que suggerien que parlàveu el japonès a la perfecció!
-Però no el parlo pas tan malament, Saito-san.
-Calleu! Amb quin dret us defenseu? El senyor Omochi està molt enfadat amb vós. Heu creat un ambient execrable en la reunió d’aquest matí: ¿com podien trobar-se còmodes els nostre interlocutors, amb una dona blanca que comprenia la seva llengua? A partir d’ara, no tornareu a parlar japonès.
-Perdò?
-Que ja no sabeu el japonès. Queda clar?
-Però si és justament pel meu coneixement de la vostra llengua, que Yumimoto em va contractar!
-Això m’és ben igual. Us dono l’ordre de no entendre més el japonès.
-És impossible. Ningú no pot obeir una ordre com aquesta.
-Sempre hi ha una manera o una altra d’obeir. Això és el que haurien de comprendre els cervells occidentals.
“Ja hi som”, vaig pensar abans de continuar:
-El cervell nipó és capaç probablement de forçar-se a oblidar una llengua. El cervell occidental no pot fer-ho.
Aquell argument extravagant va semblar assumible per al senyor Saito.
-Així i tot, intenteu-ho. Si més no, feu-ho veure. He rebut ordres a propòsit de vós. Està ben entès?
El to era sec i imperiós.
Quan vaig tornar a la meva taula, devia fer una cara tota estrafolària, car Fubuki em va adreçar un esguard dolç i inquiet. Vaig quedar prostrada molta estona, preguntant-me quina actitud adoptar.”

Fragment d’Estupor i tremolors, d’Amélie Nothomb.

La Haine

Una obra mestra? Amb aquesta nova entrega, Stress, el duet francès Justice aconsegueixen que el seu álbum de debut, l’esplèndid Cross (juliol 2007), encara cuegi. Rera el vídeo-clip hi ha Romain-Gavras -també autor del de “Signatune” per a Dj Mehdi-, que sap encaixar com ningú la cançó amb les imatges, plànols i seqüències. Impactant, efectiu, directe i provocador, sembla inspirar-se en GTA, A Clockwork Orange i La Haine. Motius suficients, tots ells, per a que hagi estat el clip musical més valorat del 2008 per revistes especialitzades com Rockdelux.

Des del punt de vista estètic és una obra mestra, si només jutgéssim els vídeos a nivell artístic hauríem d’aturar-nos aquí, però socialment parlant, aquest vídeo ben bé podria ser usat com a propaganda de l’extrema dreta francesa. Què controvertit! Quin és el guió d’aquest vídeo? Bàsicament, uns adolescents d’una banlieue de París, majoritàriament negres, fills de la immigració, ataquen a tothom a qui es troben, curiosament, tots, o quasi tots, blancs. I què acabarem pensant la majoria, conscient o inconscientment? Que els nanos dels suburbis són tots com aquests, són perillosos i fan por. Es troba aquest vídeo, doncs, lluny de la realitat? Quina imatge reforça de la gent que viu a les banlieues? Què alimenta aquest vídeo, per molt ben fet que estigui? La violència és cool, els suburbis són cool, sobretot per aquells que no hi viuen. I si no, la banda de joves violents no duria el logo de Justice a l’esquena, una creu.

Bé, imaginem per uns moments que un nano d’aquests un bon dia posa l’MTV i veu aquest vídeo. Poden passar dues coses, que pensi que és només un vídeo, al marge de si li agrada o no; o bé, motivat pel que acaba de veure, fer campana, quedar amb els amics, posar-se les caputxes, agafar un bat de bèisbol i anar a causar desperfectes pel barri. Algú recorda Jackass?

L’estètica no hauria se suposar l’absència d’ètica, de responsabilitat. Aquest podria ser un bon exemple d’aquesta absència. Tornem a estar un altre cop dins del vell debat sobre la responsabilitat de l’artista davant tothom? Això mateix li deurien preguntar a Leni Riefenstahl, i ningú discuteix la trascendència de la seva obra.

Octave

“Em dic Octave i porto roba d’APC. Sóc publicitari. Sí, sí, jo contamino l’univers. Sóc l’individu que us ven merda. Que us fa somiar aquestes coses que mai tindreu. Un cel sempre blau, ties sempre maques, una felicitat perfecta, retocada amb Photoshop. Imatges llepades, músiques de moda. Quan, a força d’estalviar, aconseguireu pagar el cotxe dels vostres somnis, aquell que jo hauré llançat en la meva última campanya, jo ja hauré fet que hagi passat de moda. Sempre vaig tres passes davant vostre, i sempre m’espavilo perquè quedeu frustrats. Glamour és un país on no s’arriba mai. Jo us drogo amb la novetat, i l’avantatge de la novetat és que aviat deixa de ser nova. Sempre hi ha una nova novetat que fa envellir la precedent. Fer-vos bavejar, aquest és el meu sacerdoci. En la meva professió, no hi ha ningú que vulgui la vostra felicitat, perquè la gent feliç no consumeix.”

Fragment de 13′99 euros, de Frédéric Beigbeder.

Superpop

No fa gaire vaig llegir com algú qualificava de megapop una escena amb patinadores del video de “Tenía tanto que darte”, dels supervendes espanyols Nena Daconte. Sí, sí, em vaig empassar tot el vídeo. El més curiós és que l’endemà em vaig trobar amb un altre vídeo, “Kim & Jessie”, aquest cop dels francesos (o francès) M83, protagonitzat per dues patinadores, i al que m’agrada qualificar de superpop. Està dirigit per Eva Husson i hi participa el grup de patinadores MISS’ILES. No cal que digui per quin grup, cançó, vídeo i patinadores em decanto.

Paisatges

“Iba a ciudades tan sólo por la sonoridad de sus nombres: Apeldoorn y Amersfoort, Breda, Tilburgo y Hoorn, Hengelo y Almelo, al cercano Lelystad, cuyo nombre me sonaba como una nana infantil. Los Países Bajos eran commovedoramente pequeños. A menudo descendía en una estación local, daba una vuelta por el andén y volvía con el primer tren a Amsterdam. El viaje en tren me tranquilizaba. Me quedaba con la vista clavada en la ventana y no pensaba en nada. La llanura holandesa aplacaba mi angustia. Me agradaba esa constante que nada alteraba, esa horizontal en movimiento. Con el tiempo empecé a amar las inscripciones, las palabras que volaban junto a mí y que leía al pasar como una retahíla infantil: Sony, Praxis, Vodafone, Nikon, Enco, JVC, Randstad, Shell, Philips, Dobbe, Ninders, Ben… Y como a las personas, según parece, las queremos más por sus debilidades que por sus virtudes, así, con el tiempo, di rienda suelta a la compasión hacia ese paisaje de ausencia, hacia la línea verde claro del horizonte, hacia los fríos panoramas nocturnos con la luna llena y el rebaño de blancas y gordas ocas que se asomaban en la oscuridad, o hacia las sombras congeladas de las vacas apostadas a la orilla del camino como espectros bondadosos.”

Fragment de El Ministerio del Dolor, de Dubravka Ugrešić.

A la nit

“Sí, el món és gran, el món és enorme tant de dia com de nit, quan la vall de Višegrad flameja i quan gairebé se sent el madurar del blat que la cobreix, quan la kasaba s’estén entorn del riu verd i tancada per la línia regular del pont i les muntanyes fosques. Però a la nit, només a la nit, quan el cel reviu i s’infla, s’obren la infinitat i la poderosa energia d’aquest món, en el qual l’home es perd sense tenir coneixement d’ell mateix, ni d’on va, sense saber el que vol ni què ha de fer. Només a la nit es viu vertaderament amb serenitat, clarament i llargament; llavors, no existeixen paraules que comprometin per tota la vida, ni promeses mortals, ni situacions sense sortida, en el curt període de temps en què es desenvolupa i s’escampa inexorablement, i amb la mort com a única sortida. Sí, a la nit no és com durant el dia, en el qual tot allò que es diu és irrevocable i queda convertit en una promesa ineludible. Ara, en la nit, tot és lliure, infinit, anònim i mut.”

Fragment d’El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić.

*kasaba: vila

Mariko Parade

Loosing my edge

Garzón -Ostres, posen Interpol! A carpes (de Girona)! Són bons aquests, sobretot els dos primers discos. Els has escoltat? En tens un a la feina…, el segon, el vaig demanar abans de que em traslladéssin.

Kasku -Bé, sí…, però què vols que et digui… Em fan pensar en coses que ja he sentit. Quan has crescut escoltant Joy Division o els Psychedelic Furs és el que sol passar.

Yeah, I’m losing my edge.
I’m losing my edge.
The kids are coming up from behind.
I’m losing my edge.
I’m losing my edge to the kids from France and from London.
But I was there.

I was there in 1968.
I was there at the first Can show in Cologne.
I’m losing my edge.
I’m losing my edge to the kids whose footsteps I hear when they get on the decks.
I’m losing my edge to the Internet seekers who can tell me every member of every good group from 1962 to 1978.
I’m losing my edge.

To all the kids in Tokyo and Berlin.
I’m losing my edge to the art-school Brooklynites in little jackets and borrowed nostalgia for the unremembered eighties.

But I’m losing my edge.
I’m losing my edge, but I was there.
I was there.
But I was there.

I’m losing my edge.
I’m losing my edge.
I can hear the footsteps every night on the decks.
But I was there.
I was there in 1974 at the first Suicide practices in a loft in New York City.
I was working on the organ sounds with much patience.
I was there when Captain Beefheart started up his first band.
I told him, “Don’t do it that way. You’ll never make a dime.”
I was there.
I was the first guy playing Daft Punk to the rock kids.
I played it at CBGB’s.
Everybody thought I was crazy.
We all know.
I was there.
I was there.
I’ve never been wrong.

I used to work in the record store.
I had everything before anyone.
I was there in the Paradise Garage DJ booth with Larry Levan.
I was there in Jamaica during the great sound clashes.
I woke up naked on the beach in Ibiza in 1988.

But I’m losing my edge to better-looking people with better ideas and more talent.
And they’re actually really, really nice.

I’m losing my edge.

I heard you have a compilation of every good song ever done by anybody. Every great song by the Beach Boys. All the underground hits. All the Modern Lovers tracks. I heard you have a vinyl of every Niagra record on German import. I heard that you have a white label of every seminal Detroit techno hit – 1985, ‘86, ‘87. I heard that you have a CD compilation of every good ’60s cut and another box set from the ’70s.

I hear you’re buying a synthesizer and an arpeggiator and are throwing your computer out the window because you want to make something real. You want to make a Yaz record.

I hear that you and your band have sold your guitars and bought turntables.
I hear that you and your band have sold your turntables and bought guitars.

I hear everybody that you know is more relevant than everybody that I know.

But have you seen my records? This Heat, Pere Ubu, Outsiders, Nation of Ulysses, Mars, The Trojans, The Black Dice, Todd Terry, the Germs, Section 25, Althea and Donna, Sexual Harrassment, a-ha, Pere Ubu, Dorothy Ashby, PIL, the Fania All-Stars, the Bar-Kays, the Human League, the Normal, Lou Reed, Scott Walker, Monks, Niagra,

Joy Division, Lower 48, the Association, Sun Ra,
Scientists, Royal Trux, 10cc,

Eric B. and Rakim, Index, Basic Channel, Soulsonic Force (”just hit me”!), Juan Atkins, David Axelrod, Electric Prunes, Gil! Scott! Heron!, the Slits, Faust, Mantronix, Pharaoh Sanders and the Fire Engines, the Swans, the Soft Cell, the Sonics, the Sonics, the Sonics, the Sonics.

You don’t know what you really want. (x15)

“Loosing my edge” LCD Soundsystem